Dol interrupció embaràs

Si la mort d’un fill o filla al ventre, o amb poc temps de vida, ja és un tabú important a la nostra societat, la interrupció legal de l’embaràs (ILE), motivada per problemes mèdics de la criatura que està en camí, encara ho és molt més. Aquesta “decisió” sempre és a contracor.

He volgut donar un espai especial a aquest dol amb el desig de contribuir a la visibilització de la realitat de les interrupcions d’embaràs.

Una vivència en primera persona

Comparteixo aquí la meva vivència personal. M’exposo per sumar-me a l’objectiu de trencar els estigmes i els prejudicis que fan que aquestes pèrdues s’hagin de viure en la penombra, envoltades de culpa o amb gran por de ser jutjades.

La informació ens capacita i ens apodera per triar de quina manera caminem la nostra vida.

L’Amor cap als nostres fills i filles és el denominador comú entre les dones que hem viscut un dol perinatal o gestacional, independentment de les circumstàncies.

La vida m’ha portat a viure en primera persona l’experiència d’acompanyar a morir el meu propi fill al ventre. El seu nom és Bruc. M’agrada nombrar-lo. Sens dubte, ha estat l’experiència més dura i més difícil que he viscut mai.

Et poso en antecedents. Vaig viure el meu primer embaràs sense cap ensurt mèdic, tot va anar bé. En la meva segona gestació, em vaig saber embarassada durant poc temps; va ser el primer contacte amb la pèrdua al meu ventre. I, en el tercer embaràs, van arribar els reptes més importants.

Al cribratge del 1r trimestre ens va sortir un risc alt de malalties genètiques i ens vam haver de posar en la pell del Dilema. La Culpa ja va aparèixer només d’imaginar si tiraríem endavant o no. Després de setmanes d’incertesa, va resultar ser una falsa alarma i tot semblava que estava bé.

L’alegria va durar poc perquè, a la setmana 20, es va detectar que el nostre fill tenia unes malformacions i unes dificultats molt greus que no pararien d’incrementar-se. Durant 11 dies vaig haver-me de preparar per acomiadar i veure néixer sense vida en Bruc.

Aquells 11 dies, el meu pensament obsessiu era trobar la millor manera d’acompanyar els meus fills en aquesta experiència: al petit, que tindria una vida molt curta, i a la gran, que perdria el seu germà, tan desitjat i estimat.

Viure aquest procés ben informada i acompanyada va ser clau. Tot i el dolor i la tristesa brutals que vaig viure, també vaig sentir molta pau i amor gràcies a “com” vam transitar el procés. Cada pas va ser important. M’encantaria que cap dona estigui desinformada i se senti sola en aquest camí.

Com a psicòloga perinatal feia anys que acompanyava dones i famílies en les pèrdues gestacionals i neonatals. Ara, gràcies a en Bruc, el meu fill, sento que encara ho faré des d’un lloc més ampli, amb major perspectiva i recursos.

Tant si estàs a les portes de viure-ho, com si ho has viscut, com si és una amiga o germana la que hi està passant, tingueu en compte els recursos i la informació que ofereix l’associació A Contracor. A Instagram i Facebook podeu seguir-les.

Compteu amb mi si voleu que us acompanyi.