Existeixen les SUPERWOMEN?

La resposta ràpida a aquest interrogant seria un no contundent, però cal fer una ullada a com vivim moltes dones avui dia al primer món.

El nom de superwomen ens fa pensar en algunes heroïnes fantàstiques, de pel·lícules o còmics. Encaixen en el perfil de solteres, no els cal una feina per guanyar-se la vida, no les esperen els fills a casa, sempre són boniques, altes, primes, musculades, maquillades i solen anar vestides amb poca roba. A la TV, cinema o als contes, aquests personatges no són dones, són, efectivament, superwomen de fantasia.

A la vida real també en podem reconèixer a algunes. Tanmateix, presenten unes característiques una mica diferents. Solen anar trampejant moments de posar-se la disfressa i moments de visual esgotament. A la consulta de psicologia apareixen preocupades perquè pateixen alts nivells d’estrès, sentiments inesperats de tristesa, pors, frustracions o ansietat. Elles a vegades no són conscients del seu paper de superwoman de còmic i demanen ajuda després d’haver notat problemes estomacals, dermatitis persistents, infeccions constants al cos o, fins i tot, simptomatologia d’hipocondria, tenint por d’emmalaltir greument.

Efectivament les superwomen salvadores del món no solen ser dones que se sentin generalment tranquil·les i relaxades.

Ja fa uns quants anys en què, per sort, les dones han pogut avançar molt en el seu rol d’autonomia i d’independència en la societat. S’han intentat equiparar al rol masculí pel que fa a cultivar la seva vessant professional, estudiar, promocionar-se i especialitzar-se –dic intentar perquè, a vegades, el gènere de la persona encara comporta certes desigualtats que s’hauran d’anar salvant en el panorama laboral actual–. Entrar a participar d’aquesta cursa porta adherida la competitivitat, el desig de ser cada cop millors laboralment i les ganes de triomfar socialment.

Anem a revisar aquest darrer concepte, el ser una persona exitosa o triomfadora per a la societat en què vivim. Moltes dones expliquen que senten que han estudiat la seva carrera, han cursat especialitzacions, han passat per feines dures… però, que això no és l’únic que les fa sentir satisfetes. A més a més volen seguir destacant en el rol importantíssim que tenien les nostres mares o àvies: ésser cuidadores de la família, grans mares, amants atractives i tenir temps per ocupar-se de la llar.

Moltes dones, doncs, a part de tenir una feina potent, uns interessos culturals variats i inquietuds personals, confessen el desig de tenir una llar bonica i ordenada, i s’adonen que són elles les que organitzen les tasques domèstiques i familiars. Molts homes, avui dia, comparteixen les feies de casa: netejar, anar a comprar els aliments, regar les plantes, passar pel banc, etc. Tot i així algunes dones expliquen que se senten molt esgotades física i mentalment. Per què passa això? A part de fer els encàrrecs hi ha una feina que està molt poc valorada a la llar i és la de ser el capità del vaixell. El capità ha de delegar moltes de les feines per portar l’embarcació però, tots sabem que la responsabilitat de la seguretat de la tripulació i dels passatgers és seva, que és ell qui ha de donar les instruccions correctes, saber a qui delega cada tasca per fer que la travessia sigui un èxit. “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”. Moltes dones tendeixen a no saber compartir i delegar la tasca d’organitzar les feines de la llar.

Recordo dos exemples ben senzills. La Natàlia de 29 anys em deia: “Ell m’ajuda molt! Jo faig la llista i ell sempre va al supermercat”. Que ell l’ajudi implica que l’obligació i la responsabilitat de la tasca és d’ella. La Natàlia reconeixia que anticipar quan calia fer la compra i pensar en el que els faltava, li resultava més cansat que anar ella al supermercat a seguir una llista, pagar i posar el material al cotxe fins a casa –organitzar versus executar–. S’adonava que la feina de capità de vaixell a vegades pot ser més pesada que la del mariner. La Montse, de 45 anys, em deia que el seu marit sempre anava a recollir als nens sortint de les activitats extraescolars però, que era ella qui els preparava la motxilla amb la roba esportiva, qui portava l’agenda dels partits i qui transmetia al seu home els comentaris i missatges que s’havien de fer arribar als entrenadors –organitzar versus executar–.

Seria fàcil caure en el discurs de dir que aquests companys no s’implicaven prou o simplement criticar-los, però en realitat eren elles les que s’anticipaven sempre a repartir les tasques i assumien més del que podien suportar amb garanties de continuant essent felices. Sovint són les dones les que no volen cedir el terreny de les tasques organitzatives o planificadores, sigui perquè pensen que els pertoca fer-ho o sigui perquè creuen que elles ho faran millor.

Les superwomen, com a dones modernes que són, van aprenent a delegar però, encara no saben compartir el timó. Pretenen moltes coses: ser eficients a les seves feines, brillants en les seves carreres, encaixar en els cànons de bellesa actuals, retardar els efectes del pas dels anys en el seu cos, maquillar-se per tapar les ulleres de cansament, ser comprensives i sexys amb les seves parelles, estar presents en les xarxes socials per no perdre el contacte amb els amics, estar atentes a la responsabilitat de cura dels pares i avis de la família, i ser unes amants excel·lents en finalitzar el dia o sortir a lligar el dissabte a la nit quan se senten extenuades.

Les superwomen que pretenen ser un 10 en tots aquests àmbits, se senten totalment esgotades. Hem de començar a donar-nos permís per ser DONES REALS, del planeta Terra. Les superwomen de cine no existeixen, el que tenim a casa nostra són dones precioses, en el sentit més profund de la paraula, que no arriben a tantes autoexigències com s’han imposat. Cal que sentin permís per no tenir-ho tot controlat i per ser imperfectes. Unes mortals de carn i ossos, vaja.

Si us noteu atrapades en el bucle de sentir que no arribeu a tot, atureu-vos, doneu-vos unes mini vacances emocionals i reflexioneu sobre el que de veritat voleu per a la vostra vida. Fre de mà i deixar-se sentir. Després d’això serà més fàcil buscar ajuda al vostre voltant i recuperar el vostre camí, el de l’harmonia entre el que de veritat voleu i el que us pensàveu fins ara que necessitàveu. Noies, sou vosaltres mateixes les que heu de decidir fins a on us voleu exigir i fins a on voleu que se us exigeixi.

 ‘En homenatge a les dones imperfectes,

a les que s’escolten i treballen

per a lliurar-se de les necessitats imposades’